Estic d'acord amb el que va dir el conseller de Governació, Jordi Ausàs, el passat 1 de setembre en una entrevista a 'La Vanguardia': "Esquerra ha de triar el candidat ja". ERC, en efecte, no es pot permetre el luxe d'esperar més ni veure com Carod i Puigcercós continuen jugant a la puta i a la ramoneta. Encara que José Montilla vulgui esgotar la legislatura i no se li hagi passat pel cap fer coincidir les catalanes amb les europees. En política mai se sap.
També penso que Joan Puigcercós té tota la legitimitat per aspirar a ser el candidat encara que al darrer congrés amb prou feines arribés al 37% dels vots. Als congressos regionals s'ha imposat fins i tot al Camp de Tarragona, feu de l'anomenat 'clan de l'avellana', i només se li ha ennuegat la Federació de Barcelona. A més, fins ara, el líder del partit ha estat també el cap de llista des de l'època de Barrera o de Colom.
També és veritat que el nou president d'Esquerra hauria d'arribar quan abans millor a un acord, com a mínim, amb el sector Benach. Si vol una direcció el més unitària possible hauria d'intentar incorporar alguns dels seus representants més destacats -Marina Llansana, Sergi de los Ríos, Carles Mundó- a l'executiva. Alhora que evitar la temptació de passar comptes amb els col·laboradors més propers de Carod. Rafael Niubò seria, per exemple, un excel·lent diputat al Parlament.
Per la seva banda, els crítics Carretero i Bertran segur que preferiran quedar al marge i esperar si, a les properes eleccions, Puigcercós s'estimba o no. Si Esquerra pateix una davallada electoral -gens descartable a la vista del que va passar a les generals-, ells són l'alternativa. Carod només té alguna possibilitat si pacta amb els crítics, però no crec que els de Reagrupament Independentista caiguin en la trampa.
El vicepresident del Govern, en efecte, només té dues opcions: o fer-se l'harakiri amb unes primàries o posar-se a disposició del partit com va anunciar aquest dimarts. Si força les primàries i les perd no el voldran ni de cap de llista per Tarragona. Ni tan sols podrà aspirar a la direcció del Llull -en el cas que hi aspiri, que no crec- per a tranquil·litat de Josep Bargalló, que ja deu patir per la vicaria. Confio que Carod no tingui vocació de kamikaze. Encara pot aportar molt a la política catalana.
En canvi, si accepta la renovació mantindrà intacte la seva autoritat moral sobre el partit. Òbviament hi ha altres soritdes com la Fundació Irla, però no crec que la Irla sigui com la FAES malgrat que Joan Ridao li cediria gustosament la presidència, n'estic segur. Carod seria també un excel·lent president del Parlament, però sembla difícil que es pugui repetir a la propera legislatura la carambola que va portar Benach a la presidència de la cambra: el van votar PSC i CiU.
Personalment, penso que el cicle polític de Carod al Govern s'ha acabat la qual no vol dir necessàriament que s'hagi acabat la seva carrera política. Fins i tot confesso que la seva tasca a l'Executiu ha estat per a mi una decepció: no té res a veure el Carod a l'oposició -un orador brillant que posava Pujol contra les cordes- amb el Carod del govern. Segurament no s'ha recuperat mai de la relliscada de Perpinyà, però la seva tasca amb el segon tripartit tampoc ha lluït gaire: li van fer una vicepresidència a mida que ell va convertir en una vicepresidència de la Generalitat fins que el Consultiu li va donar un toc d'atenció.
De fet, tampoc ha exercit de vicepresident del Govern: no només no ha coordinat el Govern sinó tampoc les conselleries d'Esquerra quatre de les cinc -totes llevat de Cultura- estaven a favor de Puigcercós abans del darrer congrés. Ara per ara la seva àrea de govern ha quedat reduïda, doncs, a Afers Exteriors, Esports, Política Lingüística i altres competències menors com Afers Religiosos. I pel que fa a Tresserras només un detall que fins ara ha passat desapercebut: Puigcercós el va esmenar dues vegades a la seva conferència del passat 30 d'octubre. Huguet, fins ara el gurú d'Esquerra, cap.
Per això el candidat ideal d'Esquerra per a les europees és Josep-Lluís Carod-Rovira. L'escó depèn de les aliances electorals però al cap i a la fi, ell sempre s'ha vantat que Esquerra ha aconseguit amb ell de cap de cartell els millors resultats electorals de la seva història a Catalunya o a Madrid. A més, si jo fos Artur Mas fins i tot propiciaria una candidatura nacionalista conjunta com va proposar Joan Puigcercós amb Carod de cap de llista.
Seria una manera de marcar un gol al PSC per l'escaire: al capdavall l'Entesa al Senat -ara de baixa amb el veto als Pressupostos- va ser el primer tripartit electoral. Una candidatura CiU-ERC seria la manera més efectiva de refer ponts de cara a la propera legislatura. No crec, d'altra banda, que a Felip Puig li faci patxoca això de Brussel·les i altres candidats del sector sobiranista (Àngel Colom, López Tena, etc.) posarien els pèls de punta a Duran. La metàfora està emprada expressament atesa l'alopècia del líder d'Unió per a remarcar el disgust que tindria.
A més, el Parlament Europeu és una tribuna immillorable per a defensar Catalunya a Europa. I ja sé també que Carod no és mou per calés, però ser eurodiputat és, a nivell econòmic, un veritable bicoca. Fins i tot a Esquerra hi ha un precedent encara que llavors encara era de Convergència perquè quan Pere Esteve va deixar la secretaria general de CDC va ser cap de llista per CiU.
El mateix Ernest Benach ja li va aconsellar el passat dia 2 de novembre que no anés a primàries en una entrevista a l'Avui. Benach ha fet, en aquest procés, sacrificis personals més enllà de l'amistat personal i les afinitats polítiues com presentar-se de candidat per a presidir Esquerra malgrat ser president del Parlament -què hagués passat si hagués quedat tercer o quart en comptes de segon?-. Encara recordo com, a la presentació de la candidatura el passat 17 de maig, va ser eclipsat pel propi Carod, que va acusar a l'aparell del partit de fer-li 'mobbing'.
Voldria, per acabar, remarcar que aquest columna és una opinió personal més que l'opinió del director d'e-notícies en la mesura que es pugui destriar una persona i l'altra, cosa difícil. Els miltants d'Esquerra, Carod, Puigcercós i tota la resta ja són prou grandets per a saber que els convé. Com és públic i notori jo no sóc d'Esquerra -ni de Convergència, ni del PSC, ni d'Unió, ni d'Iniciativa ni del PP ni per descomptat de Ciutadans-, però el país necessita una Esquerra sólida, no permanentment en crisi.
Lliure +:
e-noticies
No hay comentarios:
Publicar un comentario