Rafael del Barco Carreras
Barcelona 19-03-2011. Pujol tiene prisa por sentar sus reales. Debió ser muy traumático que tras 23 años sus hombres pasaran a la oposición o los “negocios”, y que el “catalanismo a su manera” cayera en manos de charnegos como Montilla o Corbacho.
Si Pujol es el charlatán que convierte en dinero su verborrea… dinero que siempre acaba en los pasillos y pesebres de los juzgados, Cabana es el intelectual que transforma en épicas las grandes estafas de la mítica burguesía y banca catalana. Y no me refiero solo a Banca Catalana, sino que al igual que ahora las caixas (exceptuando por el momento La Caixa) todos los bancos catalanes (menos Banco de Sabadell) acabaron vaciados por el procedimiento de pólizas de crédito, descuento de letras (impagadas) e inversiones en acciones de “empresas” del Grupo (todos fueron iguales) quebradas. Activo 0, Pasivo miles de millones, antes en pesetas ahora en euros. Y de remate en cuanto a Banca Catalana hasta días antes del estallido colocaban a sus clientes acciones al 300 % (otorgando créditos y descontando remesas) enriqueciéndose el “grupito” con dinero del mismo banco, o del Banco de España inyectando para que las ventanillas siguieran pagando. Estafa sobreseída en la Audiencia.
Yo que viví la banca barcelonesa desde los 1960 me quedo anonadado leyendo lo que escribe este señor, del que a nivel personal y profesional recuerdo la primera “Edicions 62” por unos impagados imposibles de cobrar. Lo digo porque varios de sus libros se editan en las quebradas editoriales del Grupo. Y también con cierta envidia por poder editar lo que le apeteciera, instalando su fantasía en los dogmas de fe de su indiscutida Historia de Cataluña, rematado con medallas y en la cumbre de la intelectualidad de la Ciudad.
Recuerdo hace dos o tres años que Juan Palomeras Vigas (ex del “grupo” y amigo personal de Pujol y de su abogado Juan Piqué Vidal) célebre por la quiebra del Banco de Navarra, y compañero en La Modelo, me mostraba orgulloso el Ateneu. Yo conocía la institución por pasar infinitas veces por delante, pero que jamás me había planteado hacerme socio como me invitaba mi viejo conocido de prisión y negocios anteriores. Pensé a lo Groucho Marx que no me haría jamás socio de un Club que me admitiera… a mí y a Palomeras.
Vuelven los viejos tiempos; si el Tripartito o los socialistas han asqueado a la mayoría de los catalanes de varios credos e incluidos los charnegos (donde me incluyo por mis padres y ancestros) tengo la sensación que el pujolismo, ahora con la Crisis de Caballo (definición de Narcís Serra, enemigo personal de Jordi Pujol, los dos padres de la Sociovergencia) no triunfará como en los 23 años de vino y rosas, colocando a los suyos por la masiva transferencia de competencias, compra de edificios, recalificaciones, etc. Pujol lo sabe e incluye la Independencia en su victimista discurso, canción que en Madrid ya no cuela por demasiado oída y racionado el reparto de dinero.
Si antaño tontería que proclamaban se convertía en Historia, ahora empiezan mal. Que la vicepresidenta Joana Ortega Alemany, añada en su currículum la licenciatura de Psicología que no tiene, me indica que las mentiras menos comprobables abundan en estos y todos los políticos. No tienen vergüenza ni para dimitir.
Pero la semana acaba entretenida en la Política Catalana. Rafael Ribó lanza el grito ante los recortes presupuestarios para una institución tan indispensable, el Síndic de Greuges, que si la suprimieran, además de ahorrase Cataluña un montón de millones, el Pueblo seguiríamos con los mismos agravios. O Xavier Casas, ex presidente de la transparente GISA, Gestora de Infraestructuras SA, que retorna a su cargo en excedencia en el Ayuntamiento, al igual que otras docenas de jefes de la Generalitat socialista, con gran disgusto de los viejos del lugar… ¡Nadie en el paro!
Y si los casos Banca Catalana, Casinos de Cataluña financiando el CDC, Instituto Catalán de Finanzas pagando las quiebras fraudulentas del Grupo Pujol, Port Aventura, e infinitos menores, se superaron con habilidad o caradura y total falta de escrúpulos (jamás rascándose el bolsillo propio) ahora se inician con Daniel Osácar:
Dice el subvencionado La Vanguardia; El Govern acusa a la oposición de "fabricar" un juicio paralelo sobre la imputación de Osàcar
El portavoz asegura que la Generalitat es la "primera interesada" en esclarecer los hechos. Mas se pronunciará "en las próximas horas o días"
Política | 18/03/2011 - 13:22h
Que no se pronuncie, votantes y contrarios ya conocen ese discurso, y además se acepta… el discurso y las causas que lo originan… la total Gran Corrupción. La suerte le ha deparado la catástrofe japonesa, sumada a Libia que entretiene a Zapatero con juegos de guerra, ¡es malo tentar a la suerte!
Banca Catalana
De Viquipèdia
Edifici de Banca Catalana al passeig de Gràcia de Barcelona, construït entre 1965 i 1968 segons projecte de Josep Maria Fargas Falp i Enric Tous Carbó.[1] Durant uns anys fins i tot va tenir una finestreta a l'aparcament on es podia fer gestions sense baixar del cotxe.
Banca Catalana fou una entitat financera creada el març del 1959 per Florenci Pujol i Brugat, el seu fill Jordi Pujol i Soley i Francesc Cabana i Vancells, amb la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup d'homes de sectors econòmics diversos. El 1961 traslladà la central a Barcelona la central i canvià el nom a Banca Catalana.
Taula de continguts
[amaga]
1 Origen i expansió
2 Cas Banca Catalana
3 La fi de l'entitat
4 Els 25 implicats
5 Referències
[modifica] Origen i expansió
Mercè una nova llei d'Ordenació Bancària aprovada per les autoritats franquistes, durant els anys 1960 i 1970 es va expandir i obrí oficines arreu de Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, però també a Madrid, Saragossa, Bilbao i Sant Sebastià. Hom afirma que l'entitat va finançar activitats catalanistes de tota mena, fins i tot el fitxatge de Johann Cruyff pel FC Barcelona el 1974.[2]
El 1971 absorbí el Banc d'Expansió Comercial de Capellades, i el 1980 el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona alhora que integrava el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. Fins i tot, i a petició del Banc d'Espanya, es va fer càrrec del Banc de Girona (1975) i del Banc Industrial del Mediterrani (1979), que passaven per dificultats. Entre 1974 i 1976 va repartir 516 milions de pessetes en dividends, tot i que tenia un dèficit d'11.086 milions, i es van fer algunes inversions acusades després d'irregularitat (com la de Montigalà, a Badalona).[3]
D'aquesta manera, el 1981 era el 10è grup bancari espanyol i el primer grup bancari català, amb uns dipòsits de 262.226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5.256 empleats. Mantenia posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions i tenia delegacions a Londres, París i Mèxic.
[modifica] Cas Banca Catalana
Però el 1982 entrà en crisi quan un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una sortida del 38% dels dipòsits de la major part d'entitats financeres catalanes. Els primers intents de solució fracassaren, i com que un dels directius dels anys setanta fou l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley, el cas va prendre connotacions polítiques. El Banco de España nomenà tres administradors el novembre del 1982, que anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalitzar l'entitat el novembre del 1982, que seria coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits.
El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola, de manera que el 1984 el Banc de Biscaia es va fer amb el 89 % de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El maig de 1984 Jordi Pujol va ser inclòs en la querella presentada per la Fiscalia General de l'Estat dirigida per Carlos Jiménez Villarejo contra els ex-directius de l'entitat, i va ser objecte també de durs atacs en els articles d'Alfons Quintà en el diari El País. L'octubre de 1984 el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a Pujol durant dues hores i mitja a la seva residència oficial de la Casa dels Canonges, tràmit en el qual també van estar presents els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, i els advocats defensors Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba Roda. Això provocaria que les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 esdevinguessin una mena de referèndum popular.[4]
El jutge va donar per conclosa la instrucció del sumari al maig de 1986, després d'haver recopilat més de 3.000 folis en nou volums, que es complementaven amb prop de 65.000 folis de documentació. Un mes després, els fiscals Mena i Villarejo presentaven la petició de processament de 18 exconsellers del banc, entre ells Pujol, per presumptes delictes d'apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. Nogensmenys, el novembre de 1986, reunit el ple de l'Audiència de Barcelona per decidir sobre aquesta petició, 33 magistrats van votar en contra de processar Pujol en l'estimar que no hi havia indicis racionals de criminalitat en la seva actuació com a vicepresident executiu de Banca Catalana, mentre que 8 jutges es van pronunciar a favor del processament. La instrucció del cas va seguir només per a la resta dels inculpats, però el març de 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari contra els antics consellers en no trobar indicis suficients de delicte, malgrat considerar que van poder dur a terme una gestió imprudent i fins i tot desastrosa.[5]
[modifica] La fi de l'entitat
El 1988 passà a formar part del grup Banco de Bilbao Vizcaya, des del 2000 Banco Bilbao Vizcaya Argentaria. Aquest any el grup decidí l'absorció total de Banca Catalana, eliminant-ne la denominació i tots els signes externs.
[modifica] Els 25 implicats
Els implicats en la querella[6] foren Jordi Pujol, Jaume Carner i Suñol, Raimon Carrasco i Azemar, Francesc Cabana i Vancells, Andreu Ribera i Rovira, Oleguer Soldevila Godó, Víctor Sagi i Vallmitjana, Josep Lluís Vilaseca i Guasch, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Joan Martí i Mercadal, Martí Rosell Ballester, Manuel Ingla Torra, Delfi Mateu i Sayos, Francesc Constans Ros, Esteve Renom Pulit, Joan Casablancas i Bertran, Salvador Casanovas i Martí, Antoni de Moragas i Gallissà, Joan Millet Tusell, Ramón Miquel Ballart, Lluís Montserrat Navarro, Ferran Aleu Pascual, Antoni Armengol Arnan, Pere Messeguer Miranda i Ramon Monforte i Navalón.
[modifica] Referències
1. ↑ L'edifici de Banca Catalana al web Pobles de Catalunya
2. ↑ Article sobre les relacions entre Jordi Pujol i el Barça
3. ↑ Article d'El País sobre les suposades irregularitats de la Banca Catalana
4. ↑ Anuari del 1995
5. ↑ Article sobre la resolució de la sentència del cas Banca Catalana
6. ↑ Article d'El País sobre els implicats en la querellaFrancesc Cabana i Vancells
De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Cabana en un col·loqui a la Setmana del llibre en català a Sant Cugat el 2009
Francesc Cabana i Vancells (Barcelona 1934) és un advocat i historiador de l'economia català. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària, amb l'economia catalana i la burgesia. Fou un dels fundadors de Banca Catalana amb Jordi Pujol i Soley. Ha estat consultor del Banc Mundial a Guinea Equatorial (1988-1992).
El 1998 rebé la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la divulgació de la tradició industrial i econòmica catalana. Actualment és vicepresident de l'Ateneu Barcelonès i publica la columna Quadern d'economia al diari Avui cada diumenge.[1]
[modifica] Obres
La Banca a Catalunya (1965)
Bancs i banquers a Catalunya (1972)
El Banc de Barcelona (1844-1920) (1978)
Banca Catalana: un capítol de la seva història (1978)
Catalunya i l'economia: dues preocupacions (1983)
Les multinacionals a Catalunya (1984)
Banca Catalana. Diari personal (1988)
Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums, 1989-1992)
Fàbriques i empresaris (1992-1994)
Cròniques de Guinea Equatorial (1995)
Caixes i Bancs de Catalunya (1996-2000)
La burgesia catalana (1996)
Episodis de la burgesia catalana (1998)
37 anys de franquisme a Catalunya. Una visió econòmica (2000)
SA Damm. Mestres cervesers des de 1876 (2001)
25 anys de llibertat, autonomia i centralisme (2002)
Madrid i el centralisme. Un fre a l'economia catalana (2003)
Els anys de l'estraperlo (2005)
La saga dels cotoners (2006)
La fallida del Banc de Barcelona (1920) (2007)
El catalanisme, motor del país (2007)
El cabaler de Cerdanya (2007)
Les catedrals del cotó (2008)
Por i diners (2009)
[modifica] Enllaços externs
1. ↑ http://www.avui.cat/cat/notices/2009/08/la_feblesa_de_la_burgesia_68797.php
Entrevista a la revista educativa d'Òmnium Cultural Escola Catalana
Fotografia de Francesc Cabana
Entrevista amb Francesc Cabana al diari virtual Vilaweb
Entrevista a Francesc Cabana per al Projecte Lletres i Memòria, des de Memoro - El Banc de la Memòria
Joana Ortega i Alemany
De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joana Ortega i Alemany
Vicepresidenta i Consellera de Governació i Relacions Institucionals
Mandat
29 de desembre de 2010 – continua en el càrrec
Precedida per
Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del Govern de Catalunya
Jordi Ausàs i Coll, conseller de Governació i Administracions Públiques
Joan Saura i Laporta, conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació
Naixement
1959
Barcelona, Catalunya
Partit polític
UDC (1985-...)
Professió
Política
Joana Ortega i Alemany (Barcelona, 1959) és l'actual vicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya i consellera de Governació i Relacions Institucionals. També és diputada del Parlament de Catalunya des de 2006.
[modifica] Biografia
La seva carrera política s'inicià a l'Ajuntament de Barcelona essent consellera tècnica del districte de les Corts (1992-1995), regidora executiva del districte de l'Eixample (1995-1999) i regidora del consistori barceloní (1996-2007). A nivell municipal ha estat membre del Consell d'Administració de Barcelona Activa (1996-2003) i de l'Institut de Cultura de Barcelona (1999-2003).
Durant els mandats de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, fou presidenta de l'Institut Català de la Dona (2002) i del Consell Nacional de Dones de Catalunya (2002).
És membre de l'equip directiu de Tribuna Barcelona. Ha estat tertuliana del programa «Bon dia, Catalunya», de TV3 (2000-2002), a COM Ràdio (des del 1999) i de Ràdio Intereconomia. És articulista mensual a El Mundo.
Militant d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) des del 1985, és membre del Comitè de Govern d'UDC del 1996 ençà. També és membre de la Permanent d'UDC i del Comitè Executiu Nacional de la Federació (CENF) de Convergència i Unió (CiU), d'Unió de Dones, d'Unió de Treballadors i d'Unió de Regidors. Ha estat portaveu de CiU a la Mancomunitat de Municipis i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1999-2003). El 2006, entrà al Parlament de Catalunya essent escollida diputada per la circumscripció de Barcelona. El 2010 es tornà a presentar com a número dos de la llista de CiU encapçalada per Artur Mas.
Amb la presa de possessió d'Artur Mas com a president de la Generalitat la nomenà vicepresidenta del Govern de la Generalitat, essent la primera dona en accedir al càrrec, i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals. Prengué possessió del càrrec el 29 de desembre de 2010.
Es convertí en la primera dona a assumir les funcions de presidenta de la Generalitat, el 27 de gener de 2011, durant prop d'una hora, degut al viatge del president Artur Mas a Perpinyà.
El març de 2011 fou notícia per un error en el seu currículum publicat al web de la Generalitat de Catalunya, on s'afirmava que era llicenciada en Psicologia quan en realitat li manquen dues assignatures per a aprovar la carrera.[1] Ortega va demanar disculpes a través del seu bloc, al·legant que es tractà d'un error de transcripció i negant que volgués atribuir-se mèrits aliens.[2] No obstant això, aquesta informació errònia constava en diverses biografies publicades en webs de la Generalitat i del seu partit, així com en el seu propi bloc, on afirmava, en primera persona, que era llicenciada en Psicologia.[3]
